Punt 3. Eric Mitjans

Cita i caracteritza tots els personatges que apareixen en cada narració.

Invasió subtil:

El Home protagonista el qual estava hostatjat en un hostal amb la seva dona i era tafaner.

L'home de japo: que semblava japonès pero parlava perfectament catala i que no te ni la pell groguenca ni els ulls ametllats.

El testament de la «hiena»

El protagonista que l'havien delegat pero assasinar a un funcionari i que sembla un home incapaz de matar sense algun motiu

El funcionari sembla un home tranquil ya que parla molt amb el assasi

Pere Calders, punt 5. Marc Bisquert

5- Escriu un petit assaig on sintetitzis algunes de les idees dels articles que has consultat.

En el gènere del conte en la literatura catalana, un escriptor que va obtenir reconeixement a partir de finals dels anys 70 va ésser Pere Calders, és poc conegut a la resta d'Espanya. Més que una influència és una presència constant en la literatura del segle XX. En la seva escriptura un punt remarcable és l'humor i la ironia, que envolta tots els seus relats. No és mai un humor sarcàstic ni cruel, perquè Calders tracta amb afecte als seus personatges, no pretén jutjar-los encara que siguin absurds i les seves accions provoquin efectes negatius. Calders té la facilitat de moure's entre fantasia i realitat, fent-nos entrar en el seu joc acabant per concebre un món ple de moments màgics que s'incorporen a la quotidianitat. Dels seus llibres de contes n'hi ha un especialment destacable: Cròniques de la veritat oculta, que conté algun dels seus relats més memorables. També destaquen Invasió subtil i altres contes.

Invasió subtil. Sergi Carballo (la meva part)

4-Busca en ambdós contes trets propis de la narrativa de Calders explicats en els articles  anteriors.

Invasió subtil:

Els personatges enfrontats a una transgressió de l'ordre lògic de la realitat. L'ordre lògic i les normes de conducta a que l'home ha sotmès el món estan tan interioritzats en les seves consciències, que qualsevol transgressió els resulta inadmissible. Això es veu en com el protagonita no accepta que una persona japonesa (que segurament no ho seria però l’autor es val d’això per a fer el conte i fer reflexionar a la gent en un ambient de cert humor) pugui comportar-se com una persona catalana de normal i corrent sense notar-hi cap diferència, i això és el que li resulta inadmissible, desconfiant d’ell.

A través de la ficció i la fantasia, Pere Calders construeix contes i petites històries on fa una  sàtira amb humor intel·ligent de les inseguretats i les reaccions davant fets insòlits d'uns personatges que viuen en un món no real, on res no és segur. Quan el protagonista no es pot creure que un japonès pugui semblar tan català quan segurament català i no japonès, llavors el protagonista té por de que pugui ser un espia i desconfia d’ell.

Algun dels personatges s'ha pres la llibertat de menar una conducta inesperada. Aquest és el “japonès” que sembla massa català.

Sota d'aquesta constant argumental s'amaga la voluntat de l'autor de mostrar-nos la mesquinesa de l'home, incapaç d'admetre allò que desfaci els seus esquemes apriorístics d'intepretació de la realitat i les normes de comportament que la societat marca d'una manera precisa.

L’alient de la <<Hiena>>

Aquí l’humor torna a ser latent tot i que molt subtil com  a l’escena en que el protagonista ha de matar algú i resulta que acaba caient en una trampa i no el mata (el caçador és caçat).

Marc Bisquert, Sergi Carballo Ricard Llobet, Eric Mitjans

Narrtiva catalana: Carme Riera

Exercicis sobre el conte “Te deix amor la mar com a penyora”

1.Redacta en deu línies una síntesi de la narració

Una noia explica una historia d’amor que va viure amb la seva professora quan tenia quinze anys i que la va marcar molt. Una relacio que es va trencar degut a que estava malvista per la societat. La narradora va explicant-li la seva vida i com va evolucionant al llarg del temps des que anava a l’escola, a la universitat fins que es casa amb el Toni. I es queda embarassada, però tambe molt malalta i no sap si podrà conèixer la filla que tindrà aviat i decideix posar-li de nom Maria, que era el nom del seu antic amor, la professora.

2.Quin és el punt de vista narratiu utilitzat? Quina n’és la tècnica?

Es un narrador intern  en primera persona, es veuen les coses des de la seva perspectiva. Es un monoleg en el que expressa els pensaments que te la protagonista, que en aquests cas esta recordant unas vivències pasades.

3. Situa l’espai i el temps de la narració.

Aquest conte es situa a l’Espanya franquista, més concretament Barcelona (barri del Carme, el Putxet...).

4. Creus que és un relat sobre un amor lèsbic? Justifica la teva resposta, fes atenció a les característiques lingüístiques que hi apareixen.

És un relat sobre un amor lèsbic que narra la relació entre una professora i una alumne que s’enamoren però ho acaben deixant perquè no és ben vist ni acceptat per la societat. Això es pot deduir de frases com: “una cançó del Duo Dinámico, elconjunt de moda,parlava de nines tendres com flors i tu, per fer-me enrabiar, la cantaves”, “l’amor de que aquella época, no parlàvem” o “ Foren trencades a causa de l’escàndol públic i de la teva por d’enfrontar una situació de doble responsabilitat. No tingueres prou forces, ni prou confiança en mi; t’obsessionava la idea que jo algun dia et faria retret d’aquell amor que anomenàvem amistat. T’amenaçaren en nom de la morali els bons costums, et parlaren de conducta corrompuda, de perversió de menors, reberes anònims plens d’insultos morbosos...”

Exercicis sobre el conte “Qui enviava flors a na Glòria?”

1. Redacta en deu línies una síntesi de la narració

La història comença amb una carta que envia la narradora, Aina, a la policia. Aquesta ens explica com va conèixer la Glòria, la seva millor amiga, i com va ser l’últim moment en que la va veure. Glòria va tenir una vida desgraciada, va estar internada fins als 18 anys.
La narradora explica com la seva mare va acollir la seva millor amiga. L’Aina i la Glòria sortien per les nits al cinema i allà conegueren a en Hans, qui es va enamorar del la Gloria. Una nit, en Hans i la Glòria sortiren per celebrar que es casarien. Des d‘aquella nit no es va saber res més de la Glòria, va desaparèixer. Dias desprès la policia va assabentar-se que va ser Hans qui la havia matat perquè era molt bella.

2. Quin és el punt de vista narratiu utilitzat?

El text es narrat en primera persona. L‘Aina no és la protagonista de la història, sino què és un personatge secundari ja que narra la història de la protagonista.

3. Situa l’espai i el temps de la narració

L'espai el qual ens parla el text es clarament Mallorca el temps el podriem classificar en un temps extern ya que es un esdeveniment recent, del ultims anys.

4. Quina és la varietat dialectal del text? Esmenta’n algunes característiques lèxiques, fonètiques o bé morfosintàctiques que et cridin l’atenció

La varietat dialectal es l'us del balear ya que el podem distingir en lus dels articles personals clàssics en i na davant noms propis de persona, i de la contracció n' quan comencen en vocal aquesta es la varietat dialectal que m'ha cridat l'atenció.

Cubisme-Sergi Carballo

Cubisme

El Cubisme es un moviment estètic que va sorgir entre els anys 1907 i 1914. Va ser creat per Pablo Picasso i Georges Braque, els quals van decidir treballar junts i compartir experiments i troballes i es van centrar en arribar a un llenguatge pictòric més que estètic als seus quadres. El seu objectiu era desenvolupar un mètode pictòric essencialment realista, que prescindís de la descripció naturalista dels detalls per cercar l'estructura bàsica dels objectes en l'espai. 

El nom Cubisme prové d'una reflexió de Matisse (que, per descriure un quadre de Georges Braque, va parlar de petits cubs. La paraula Cubisme prové de Cub i inicialment tenia connotacions burlesques.El cubisme parteix dels escrits i de les últimes obres de Paul Cézanne, el primer a fer una interpretació del món per mitjà de figures geomètriques.

El cubisme va ser una reacció contra la pintura realista de finals del segle XIX i principis del XX. El seu principal objectiu era la superació del problema de la perspectiva, que només semblava representar els objectes des d'un punt de vista.

És per això que els objectes apareixen molt fragmentats i angulosos, i tenen només una relació llunyana amb la forma real dels objectes que representen. Aquesta representació permet l'observació simultània dels diferents punts de vista. Per aquest motiu, la simultaneïtat és una paraula clau del cubisme.

Els iniciadors del cubisme consideraven sentimental l'èmfasi en la llum i l'efecte del color de la pintura del seu temps. Per contra, ells provaven d'apropar-se als objectes amb actitud fortament analítica. Especialment en els treballs dels inicis del cubisme, es dóna més importància al llenguatge de les formes que al color. Així doncs, les obres són principalment de colors terrosos i apagats, gairebé monocroms.

Es poden distinguir dos fases dins del cubisme:

Fase analítica:

Els elements de les figures es descomponen en formes geomètriques cada vegada més petites, la figura i fons es barregen. Utilitzaven multiplicitat de vistes, creant una nova forma de l'objecte real.

Fase sintética:

Utilització del collage, va servir parts de la realitat en el quadre, es reprèn el color, com a recurs plàstic, i en aquest tipus d'obres la multiplicitat de vistes de la imatge disminueix.

El cubisme literari, però, no va aparèixer fins el 1913 amb el poeta francès Guillem Apollinaire. La poesia cubista pren els diversos elements d’una experiència, els fragmenta totalment i després els reorganitza, barrejant conceptes, imatges, frases agafades a l’atzar...Sorgeix el cal·ligrama, combinant literatura i art plàstica. El text té forma d’imatge visual que suggereix el tema del poema o hi està relacionat. Una altre innovació, és la aparició del collage, que consistia a crear una imatge a partir de petits fragments de coses que no tenen res a veure.

Ricard Llobet, El Dadaisme

El dadaisme va ser un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda, desenvolupat entre el 1916 i el 1925, precedent immediat del surrealisme. El moviment va caracteritzar-se per una postura nihilista, anàrquica, irracional i primitivista, i per una posada en qüestió de totes les convencions i una oposició violenta a les ideologies, l'art, i la política tradicionals.
El moviment dadà va influir de manera profunda i clara moviments posteriors i més recents com ara el neodadaisme o el Pop Art.
El dadaisme va sorgir com una resposta a l'absurditat de l'enfrontament bèl·lic que assolava Europa, als interessos burgesos que havien inspirat el conflicte i a la rigidesa intel·lectual opressiva tant en el món de l'art com en els aspectes quotidians de la societat d'aquell temps.
Per als artistes dadaistes, res del que la humanitat havia aconseguit era valuós, ni tan sols l'art. D'acord amb els seus components, el dadaisme no era una forma d'art, sinó d'antiart. Per tot allò que l'art representava, el dadà s'identificava amb els seus valors oposats. Mentre que l'art es preocupava per l'estètica, el dadaisme la ignorava. Si l'art havia de tenir com a mínim un missatge implícit o latent, el dadaisme buscava l'absència completa de sentit: la interpretació del Dadà és completament depenent de l'espectador. Si l'art ha d'apel·lar a la sensibilitat, el dadà ha d'ofendre. És potser, irònicament, per aquest motiu que el dadaisme fou un moviment inspirador per l'art modern. El dadà es convertí en una crítica de l'art i del món com a tal, i va esdevenir un art en si mateix.
La irracionalitat deliberada, el rebuig de les convencions dins l'art, el trencament amb la il·lusió, el cinisme, l'absurd, l'atzar i el factor de la casualitat caracteritzen aquest moviment.
Les activitats del dadaisme incloïen reunions socials, manifestacions i publicació de revistes d'art i literatura. La crònica apassionada del món artístic, la política i la cultura impregnava les seves publicacions.
El dadaisme s'estengué pel món sencer, el seu esperit va conservar-se molt de temps i va influir artistes com ara Ernst, Breton, Crevel, Desnos, Jacob, Soupault, Robert o Sonia Delaunay, fins que l'any 1924 el «Manifeste du surréalisme» va suposar la fi històrica del dadaisme.

Aquestes son algunes imatges representatives del moviment dadaista:

He escollit aquest poema de Pedro Salinas, que tot i que esta en castella, es representatiu del moviment dadaísta:
La niña llama a su padre:
"Tatá, dadá".
La niña llama a su madre:
"Tatá, dadá".
Al ver las sopas,
la niña dijo:
"Tatá, dadá".
Igual al ir en tren,
cuando vio la verde montaña
y el fino mar.
"Todo lo confunde", dijo
su madre. Y era verdad.
Porque cuando yo la oía
decir: "Tatá, dadá",
veía la bola del mundo
rodar, rodar,
el mundo todo una bola,
y en ella papá, mamá,
el mar, las montañas, todo
hecho una bola confusa;
el mundo: "Tatá, dadá".

Pedro Salinas

En el dadaisme, una de les caracteristiques es que hi ha una destruccio del llenguatge i busca de l’absurd. Com es veu en el poema la nena utilitza paraules que no volen dir res perque encara no domina el llenguatge.

Marc Bisquert, El futurisme

Futurisme

Moviment artístic, literari i musical d'avantguarda. Va ser donat a conèixer Filippo Tommaso Marinetti amb el Manifeste du futurisme, publicat a "Le Figaro" l’any 1909).Aquest moviment buscava trencar amb la tradició, el passat i els signes convencionals de la història de l'art. Rebutjava l’estètica tradicional i va intentar elevar la vida contemporània, basant-se en dos temes dominants: la màquina i el moviment. La cronologia del moviment han estat molt discutides, tot i això, les dates mes clau: el 22 de febrer de 1909, aparició del primer manifest, i el 1920, que es tanca el període de lluita i la publicació de les revistes referents a aquest moviment.

Marinetti va estudiar a Itàlia, Suïssa i França, on residiria diversos anys. Fundador i principal teòric del moviment futurista italià. L’autor en la Primera Guerra Mundial va donar a conèixer sobre de la esva ideologia feixista, que concebia com una extensió natural de les idees futuristes. De la seva obra poètica destaquen Poemi simultaneïtat futuristi (1933) i L'Esercito italià, poesia armata (1942), i en prosa Novelle amb el labbra tint (1930) i Patriottismo insetticida (1939). El seu poema Les vieux marins ('Els vells marins') va ser venerat i divutlgat. Al 1898 Marinetti va començar a publicar en varies revistes de temàtica simbolista.

En la literatura, el futurisme es basa en un mitjà d'expressió nou: "les paraules en llibertat”  renunciava completament del passat i no respecta la mètrica. Així mateix, volia la destrucció total de la sintaxi, substituïen els nexes i acceptant com a única forma verbal l'infinitiu i introduint una tipografia nova plena d'infinitius, exclamacions i interjeccions que expressaven donaven energia i llibertat.

En el camp del teatre el futurisme adopta un espai en el qual les accions ocorren a una ràpida velocitat, amb trames de no més de deu minuts, i on s'oculten les presències humanes, i només es veuen els peus dels actors.

El màxim.representant del futurisme en la literatura en llengua catalana va ser Joan Salvat-Papasseit. Aquest ca ser influït pels caligrames d'Apollinaire i pel futurisme de Marinetti, sobretot en els seus primers llibres, que són mostra de l'atracció que sentien els futuristes pels invents. El llibre de poesia mes destacat va ser La rosa als llavis (1923).



Aquestes són algunes de les imatges mes representatives del moviment modernista.

Disseny urbanístic futurista de Antonio Sant'Ellia

Luigi Russolo - Intonarumori (1913)

He escollit el poema Sota el meu llavi el seu del llibre La rosa als llavis, de Joan Salvat Papasseit.

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa

la seda dels seus rulls com el pecat més dolç

-i l'espatlla ben nua

ben blanca

l'ombra corba

incitant

de l'esguard:

encara un altre bes

un altre

un altre

quin perfum de magnolia el seu pit odorant!

El Llibre La rosa als llavis ens narra la historia amorosa entre una noia aprenenta i el poeta mestre d'amor. És un amor simple, que es torna líric per la  senzillesa i la llibertat amb que es expressat. El poema descriu amb claredat la història d'una passió amorosa que des dels inicis fins el final dóna un aprenentatge que demostra que les paraules de Salvat-Papasseit arriben al públic. S'exalta el petó com l'element més important.